Sociedades Movedizas: pasos hacia una antropología de las calles
Manuel Delgado, 2007 | Editorial: Barcelona. Anagrama
Autor ressenya: Roberta Marzorati, Gedime
Amb aquesta obra d'enfocament interdisciplinari i plena de referències a àmbits artístics, com el cinema, la literatura, la pintura i el teatre, Manuel Delgado ens guia per un viatge a través de l'espai urbà, entès com una 'forma radical d'espai social', on es mou i es creua 'tot el que en la ciutat no pot aturar-se ni quallar'.
L'allò urbà es concep de manera diferent de la ciutat en si ja que es tracta d'un espai on tot és moviment i on tenen lloc relacions socials inconsistents i passatgeres basades en acords mínims i tàcits, en interaccions fortuïtes i negociacions instantànies.
Sociedades Movedizas es pot concebre com una vertadera invitació a emprendre una antropologia de carrer, que sàpiga atendre la cultura, la vida i el constant devenir que les caracteritzen. En ella es creuen, de manera magistral, aportacions teòriques, propostes metodològiques i reflexions crítiques lligades a l'anàlisi de la vida social dels espais urbans. L'interès filosòfic i teòric per l'urbà permet l'autor criticar l'afany de les institucions -freqüentment frustrat- per controlar i planificar l'espai urbà amb l'objectiu de poder-lo ensinistrar, ordenar, racionalitzar; i també denunciar aquelles formes d'exclusió que a les ciutats contemporànies posen en qüestió l'axioma que defineix l'espai públic com un espai de tots i per a tots.
L'obra es constitueix en dues parts: en la primera l'antropòleg català s'endinsa en la exploració teòrica-metodològica de les 'textures urbanes', metàfora que substitueix la de la ciutat com a 'text' per indicar que l'allò urbà no és quelcom que és allà, preparat per ser llegit i interpretat, sinó que més aviat és un teixit complex i ric en constant moviment, on trobem 'una vida col·lectiva que només es pot observar en l'instant precís en què emergeix, ja que està destinada a dissoldre's immediatament'.
Delgado posa de manifest l'urgència d'una etnografia que sàpiga estudiar a fons la vida que es desplega als carrers, marcs on la complexitat arriba al seu nivell màxim i on la vida social no es cristal·litza, sinó que s'organitza 'a partir i a l'entorn de la mobilitat'. Per això, planteja una metodologia que incita a endinsar-se en el món de l'ambivalència, l'indeterminat, l'allò mòbil, món particularment desatès per les ciències socials, acostumades a considerar com a objecte d'investigació els fenòmens considerats suposadament estables.
La proposta metodològica és molt clara: cal tornar a una etnografia naturalista, a un realisme etnogràfic, que a partir de l'observació no intrusiva, tingui com a finalitat la descripció d'allò que l'autor defineix com a món-acció, un món concebut com en constant activitat i moviment. En la base d'aquesta posició metodològica hi ha una visió constructivista de la vida social que no reconeix la existència d'un ordre social preexistent, sinó un entramat d'interaccions en constant formació, 'd'esdeveniments particulars' que l'etnògraf intenta captar i la descripció de la qual representa la base de la seva activitat científica.
En la segona part de la obra, l'autor concreta les reflexions precedents analitzant més en la pràctica allò que succeeix en els espais urbans: reflexiona sobre el conflicte -aquest passatge del moviment a la mobilització on el carrer n'és l'escenari privilegiat-, i aquelles formes d'exclusió basades en la negació del dret a la indiferència per la qual a certs grups se'ls hi nega el dret a passar desapercebuts en base a allò que són o se suposa que són.
La negació del dret a la indiferència demostra que l'espai públic també està sotmès al poder d'aquelles estructures que produeixen desigualtat assignant llocs subordinats a certes persones arran del gènere, l'edat, la classe, la identitat ètnica, etc. Entre tots aquests altres culturals, estigmatitzats i discriminats en base a diferents caràcters que se'ls hi atribueix, l'autor focalitza la seva atenció en el col·lectiu dels immigrants, que per la seva mobilitat i la seva posició de transeünts, representa una amenaça per als poders estatals, que, per definició, neixen per controlar tot el que es mou.
Els immigrants, o les minories ètniques i religioses, es veuen constantment obligats a donar explicacions sobre la seva identitat i els seus costums: ja sigui a les autoritats encarregades d'aplicar el dret d'admissió que les lleis imposen, els sotmeten a continus controls, o bé a part d'aquests sectors de la societat (sociòlegs i antropòlegs inclosos) que es preocupen per defensar el dret a la diferència, exaltant la suposada diversitat cultural i l'exotisme dels immigrants i de les minories ètniques.
Aquesta simpatia ètnica per l'altre, conjuntament amb invocacions rituals a la tolerància entre cultures, són actituds que col·laboren a fer realitat pràctiques excloents i impedeixen que aquestes persones puguin ser simplement vianants en un espai públic compartit i accessible per a tothom. Delgado denuncia també que l'exaltació de la diferència i de la tolerància extrema, pròpies del liberalisme cultural, aguditza certes relacions verticals de desigualtat.
L'autor analitza també la figura de la dona i la seva relació amb l'espai públic/privat, que és profundament diferent de la relació de l'home: a casa la dona es troba sotmesa mente que fora és simplement inexistent, invisible. L'esfera pública burgesa, lluny de representar una possible forma de contrast espai privat patriarcal, neix com la seva mera extensió ampliada. L'autor, a més, ens adverteix que l'atenuació de la desigualtat de gènere en l'ús de l'espai públic avui dia no és altra cosa que un miratge: que les dones estiguin més presents no significa que siguin més visibles; senzillament les formes d'exclusió i discriminació s'han fet més subtils i dissimulades. Al mateix temps, no obstant això, s'ha de reconèixer l'enorme valor simbòlic que el carrer ha representat per les dones i la seva emancipació.
Sociedades movedizas és una apassionada invitació a emprendre l'estudi de les textures urbanes que es creuen en els espais públics de les ciutats: amb la seva aportació teòrica i la seva interessant proposta metodològica pretén, d'alguna manera, omplir el buit en les ciències socials i apareix com una obra imprescindible per a tots aquells que vulguin emprendre els estudis urbans amb un enfocament etnogràfic. Alhora, i en això rau la força de l'obra, la reflexió antropològica és inseparable del seu contundent missatge polític. Un missatge que reivindica la llibertat del transeünt i que planteja l'urgència de tornar a prendre els carrers, en contra dels nefastos efectes de les re-apropiacions capitalistes dels espais urbans.
En les seves últimes pàgines, Manuel Delgado proposa la metàfora del nen per suggerir una manera de viure i tornar a descobrir els espais urbans: cal 'restaurar una experiència infantil de l''urbà' a través d'una perspectiva lúdica de constant descobriment i re-invenció que permeti contraposar l'espai productiu concebut per planificadors, polítics i promotors immobiliaris, un espai viscut i percebut.