Los otros y nosotros. Imágenes del inmigrante en Ciutat Vella
Mikel Aramburu, 2002 | Editorial: Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia
Autor ressenya: Luis Garzón, GEDIME
Sovint s'ha dit que la concentració d'immigrants porta problemes de convivència i creació de guetos. Aquest llibre de Mikel Aramburu utilitza el mètode etnogràfic per analitzar la manera en què diferents grups socials de Ciutat Vella construeixen a l'immigrant i quina és la influència que atribueixen a l'entorn.
L intervenció de l'Estat és clau en la construcció de l'immigrant. L'autor posa de manifest com la definició dels 'altres' a Europa ha passat de fer-se en termes de raça a produir-se en termes de cultura, ja que el fonamentalisme cultural destaca la necessitat d'assimilació dels forans.
Les entrevistes es van realitzar amb representants de quatre col·lectius: nascuts a Catalunya; immigrants interns; immigrants extracomunitaris; i nous veïns de rendes altes. Ciutat Vella ha passat en un segle de tenir molta població autòctona a acollir primer la immigració interior i posteriorment a la població estrangera. Un factor important que afecta al barri són les reformes urbanístiques que des de finals de la dècada de 1980 s'estan portant a terme per l'Ajuntament.
Les persones de classe treballadora utilitzen la idea de raça per referir-se als immigrants mentre que les de classe mitja parlen de diferència cultural. La idea que la 'nostra cultura' té uns valors cívics i les altres no està molt estesa. L'autor fa referència als conceptes d'estratègia i de tàctica de Certeau per analitzar la manera en què persones de diferent classe social descriuen la immigració. L'estratègia implica una visió global del camp i actuar des d'una certa posició de poder. La tàctica és l'art dels febles. És pròpia de qui viu en territoris imposats i no planifica les seves accions. L'estratègia culturalista suposa una posició de relatiu poder i influència mentre que qui parla de raça ho fa amb una idea de jerarquia i segregació on les regles del joc venen definides per l'enemic.
Són maniobres per distingir-se de les categories de les quals cal distingir-se. Es tracta de marcar una frontera entre el que es percep com a honrat i treballador i la 'mala gent'. En aquests discursos acaben entrant en joc la classe i la nació. Els entrevistats autòctons i de major nivell d'instrucció tenen la imatge que els immigrants formen comunitats tancades. Hi ha una oposició entre un estranger tancat al seu grup de referència i un autòcton individual i lliure de restriccions. Sovint es vincula l'arribada dels immigrants a la degradació del barri. Es critica l'arribada d'immigrants però s'elogien les reformes urbanístiques que porten al barri a gent de classe mitja. Es produeix un fenomen de nostàlgia de la comunitat, on els immigrants resulten útils per explicar de forma simple un procés complex. Els veïns de Ciutat Vella volen desmarcar-se de la visió del barri com a marginal i estableixen una diferenciació entre barri obrer i barri d'immigrants. La condició d'emigrant fa que els immigrants d'altres parts d'Espanya se sentin identificats amb els estrangers perquè tots dos grups han hagut de sortir del seu lloc d'origen. Aquesta identificació la trobem més en la classe treballadora estable, per a la qual la immigració és més llunyana. Les persones en situació més precària en canvi tendeixen a establir classificacions rígides.
L'estudi posa de manifest que sovint es vincula la concentració residencial dels estrangers amb l'èxode de la població autòctona. Algunes associacions de veïns fan un discurs que vincula immigració i degradació del barri. També es diu sovint que els immigrants tenen certs privilegis en relació amb els autòctons, com les vacances fiscals de cinc anys.
La problemàtica de la diversitat a l'escola té molta presència a la premsa. Sovint hi ha reticència dels pares autòctons a que els fills comparteixin escola amb els immigrants perquè pensen que aquests contribueixen a baixar el nivell educatiu. En les famílies de classe mitjana s'argumenta en termes de classe, ja que les escoles problemàtiques són aquelles on hi ha pobresa i famílies desestructurades. Com a resposta, les famílies de classe mitjana envien els fills a estudiar fora o a escoles privades. D'altra banda, es considera que les beques es concedeixen més a immigrants que a autòctons. En un context de recursos escassos, es produeix competició entre autòctons i immigrants pels pocs recursos disponibles. Respecte al comerç immigrant, cal dir que es tracta de negocis de gestió familiar. La població autòctona critica el comerç immigrant per treure mercat quan en realitat el que fa es crear nous mercats.
A les conclusions, Aramburu assenyala que sovint la cultura i la classe apareixen com a justificació de pràctiques discriminatòries. Les possibilitats que els nous coneixements acabin amb els estereotips semblen limitades. L'estratègia, que consisteix a diferenciar-se d'altres grups de pobres per considerar-se superior, és molt comuna. A Ciutat Vella s'ha fet un esforç constant per integrar els immigrants a la vida associativa del barri però ens podem preguntar és si és possible eliminar l'estigma quan els veïns de tota la vida senten la necessitat de distanciar-se d'ells.
El llibre ofereix una visió molt dura de les estratègies de diferenciació social que posa en marxa la presència d'immigrants a Ciutat Vella. El treball etnogràfic de l'autor posa de manifest com per a alguns col·lectius d'autòctons en situació precària la diferenciació defensiva respecte aquells que estan pitjor incrementa les tensions entre autòctons i immigrants. La solució passaria per dur a terme polítiques que afavorissin la interrelació entre comunitats.