Ley Orgánica 4/2000 de 11 de enero, sobre derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social, modificada por la Ley 8/2000 de 22 de diciembre y por la Ley 14/2003 de 20 de noviembre
La norma regula els drets i les llibertats del estrangers a Espanya i la seva integració, amb diferències de regulació, corregides parcialment per les sentències 236/2007, del 7 de novembre, i 259/2007, del 19 de desembre, del Tribunal Constitucional, segons la situació de regularitat o irregularitat administrativa de l'estranger.
Parlament Espanyol. 2000 (II) i 2003
La versió original de la Llei 4/2000 considera com a estranger qui no té la nacionalitat espanyola, si bé remet a la normativa comunitària els ciutadans de països membres de la Unió Europea i aquelles persones a les quals, per altres motius (per exemple, pel fet de disposar de vincles familiars amb el ciutadà comunitari, etc.), també els sigui aplicable (tractat d'Amsterdam i normes dictades en desplegament del tractat de Roma i de Maastricht). No obstant això, disposa que sí que els serà aplicable la Llei esmentada en tots els aspectes que poguessin ser més favorables que la normativa comunitària. Les normes reguladores dels drets i les llibertats dels estrangers s'hauran d'interpretar d'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals, i no es podrà al·legar cap mena de creença religiosa o convicció ideològica o cultural de signe divers per justificar la realització d'actes o conductes contràries a aquestes normes.
El títol primer inclou diversos drets de contingut sociolaboral, dels quals destaquem només els aspectes més rellevants. A l'article 10 es reconeix el dret al treball i a la Seguretat Social en els termes previstos en aquesta llei i en les disposicions que la despleguen. S'inclou de manera expressa la possibilitat d'accedir com a personal laboral al servei de les administracions públiques, i no es fa referència a l'accés dels estrangers a l'estatut funcionarial perquè ja hi ha una regulació pròpia i específica sobre la matèria. Respecte del dret de sindicació recollit a l'article 28.1 de la Constitució espanyola, la llei el reconeix als treballadors estrangers que es trobin a Espanya, sense que hi hagi cap referència a la situació de regularitat o irregularitat, i el mateix passa en el supòsit del reconeixement del dret de vaga. Quant a les prestacions de la Seguretat Social i els serveis socials, es reconeixen els estrangers residents (hem d'observar aquí la menció expressa a la residència, que no existeix en altres preceptes) en les mateixes condicions que els espanyols, tot i que es reconeix a tots els estrangers, amb independència de la seva situació administrativa, el dret als serveis i les prestacions socials bàsiques. La regulació laboral concreta està continguda bàsicament al capítol III, que regula el permís de treball i els règims especials, tot i que en altres apartats de la norma també trobem referències directes o indirectes a les qüestions de caràcter laboral. A l'article 36 de la Llei 4/2000 es determina que els estrangers més grans de setze anys necessitaran l'autorització administrativa corresponent per treballar o exercir «qualsevol activitat lucrativa, laboral o professional», i a més, si l'estranger es proposa treballar per compte propi o d'altri, exercint una professió per a la qual s'exigeixi una titulació especial, la concessió del permís es condiciona a la possessió i, si s'escau, l'homologació del títol corresponent. L'obligació assumida per l'empresari de sol·licitar autorització prèvia per contractar a l'autoritat administrativa laboral no implica, i això és realment important, que la inexistència de l'autorització anul·li el contracte. En aquest sentit, l'apartat tercer de l'article 36 disposa que aquesta mancança, tot i les responsabilitats a què pugui donar lloc, no invalidarà el contracte respecte dels drets del treballador estranger.
La Llei 4/2000 va ser modificada substancialment per la Llei 8/2000, del 22 de desembre. La reforma és més que una mera adaptació d'una norma a la «nova realitat de la immigració», ja que suposa un canvi d'abast respecte de la concepció del fenomen migratori, atesa la transcendència quantitativa i qualitativa dels canvis que s'hi introdueixen. Respecte del text articulat i, en concret, d'alguns dels articles que són especialment importants al nostre parer, s'han de fer les consideracions següents:
- Article 10 (dret al treball i a la Seguretat Social). El text continua fent èmfasi, encara que no hi aparegui la referència de manera expressa, a la necessitat d'estar en situació de residència legal per poder treballar, ja que tindran dret a exercir una activitat remunerada «els estrangers que compleixin els requisits previstos en aquesta Llei Orgànica i en les disposicions que la despleguin». El Tribunal Constitucional (d'ara endavant, TC) ha acceptat que sigui necessària una autorització de treball per poder treballar a Espanya en la seva jurisprudència.
- Article 11 (drets de sindicació i de vaga). El dret a sindicació es reconeix a tots els estrangers, però el seu exercici s'atorga únicament als que disposin d'autorització d'estada o residència a Espanya, mentre que l'exercici del dret de vaga es reconeix no a tot estranger, sinó només als que estiguin autoritzats per treballar. El TC (sentència 236/2007) ha considerat no conforme a la Constitució aquest precepte en l'apartat del dret de sindicació, i ja amb anterioritat s'havien formulat crítiques doctrinals fundades respecte de la incongruència jurídica de reconèixer un dret i limitar-ne l'exercici de manera total per als qui no compleixin un requisit administratiu, amb la qual cosa es vulnera el Conveni Europeu de Drets Humans, el Conveni 87 de l'OIT i els Pactes Internacionals de Drets de l'ONU. En el mateix sentit (sentència 259/2007) ha considerat contrària a la Constitució la restricció establerta per a l'exercici del dret de vaga, entenent que aquest dret s'ha d'atribuir a tots els que prestin els seus serveis retribuïts per compte aliè sense tenir en consideració si disposen dels preceptius permisos legals per treballar o no. D'acord amb el criteri del TC, i amb referència al model polític i professional de vaga, un dels objectius del treballador irregular pot ser justament intentar regularitzar la seva situació per poder exercir els drets en les mateixes condicions que la resta de treballadors, i disposar del dret de vaga pot ajudar a assolir aquest objectiu.
- En la nova norma (article 54.1 d) s'endureixen les sancions en cas de contractació irregular de treballadors immigrants, de manera que serà digna de sanció cada infracció per cada treballador irregular afectat, mentre que l'article 50.1 e) de la LO 4/2000 només preveia sancionar la contractació o utilització habitual de treballadors estrangers, sense que hi hagués cap referència a la individualització de la sanció.
En definitiva, el nou text se centra més en els aspectes de control que no en els garantistes per poder exercir els drets. S'assumeix que una regulació més estricta dels mecanismes d'accés regular al treball i de residència legal al nostre país tindrà una incidència positiva tant sobre el control de la immigració irregular com sobre el compliment de la normativa laboral. El TC ha declarat la nul·litat dels preceptes que permetien l'accés a l'ensenyament no obligatori únicament al menors estrangers residents i que limitaven l'accés al benefici de justícia gratuïta, i ha considerat no conformes a la Constitució els que permetien únicament als estrangers residents l'exercici dels drets de reunió i d'associació.
A l'últim, fem referència a la Llei Orgànica 14/2003, del 20 de novembre. La norma té incidència indubtable sobre l'àmbit de l'ocupació i les possibilitats dels treballadors estrangers d'accedir al mercat de treball espanyol i beneficiar-se de la mateixa protecció que els treballadors espanyols en matèria d'ocupació i protecció social. La nova llei obliga l'estranger a proveir-se d'una targeta d'identitat com a document acreditatiu de l'autorització administrativa per residir, i regula de manera restrictiva el reagrupament familiar, en línia amb la directiva comunitària sobre la matèria. Deixa condicionat, per exemple, el reagrupament dels familiars del reagrupant a la tinença d'una autorització independent de residència i de treball. La norma estableix una nova regulació del visat, que serà el document únic per accedir a Espanya i per gaudir, si s'escau, de residència legal i la possibilitat d'accés al treball. A més, es preveu l'establiment d'un nombre de visats per a recerca de feina a Espanya, amb una durada màxima de tres mesos i amb l'obligació de tornar al país d'origen si no s'hagués trobat feina. També es preveu la concessió d'autorització de residència temporal «per situació d'arrelament, com també per raons humanitàries, de col·laboració amb la justícia o altres circumstàncies excepcionals que es determinin reglamentàriament». Aquesta concessió possibilita la no exigència del visat per accedir a Espanya per treballar. En l'àmbit laboral, destaca la important modificació que s'opera a l'article 36.3, i al qual ja s'ha fet referència en el sentit que quan un treballador no tingui autorització o visat de treball, la seva inexistència no invalidarà el contracte de treball respecte als drets que li corresponguin ni serà obstacle per a l'obtenció de les prestacions laborals i de la Seguretat Social que puguin correspondre-li. Finalment, cal destacar dos aspectes polèmics de la llei: d'una banda, l'establiment de sancions per als que indueixin, promoguin, afavoreixin o facilitin amb ànim de lucre, individual o formant part d'una organització, la immigració clandestina i la seva permanència en territori espanyol; d'altra banda, l'accés de la Direcció General de la Policia (DGP) a les dades d'inscripció padronal dels estrangers. Tot i això, haurà de quedar constància a la DGP de «cada accés, la identificació d'usuari, la data i hora en què es va fer, com també les dades consultades».
Normatives relacionades:
Constitució. Sentència del Tribunal Constitucional 236/2007 de 7 de novembre.