La situació actual de la immigració irregular

EL 82,7% dels estrangers de països de fora de la Unió Europea que viuen a Espanya compten amb un permís de llarga durada, de manera que porten ja més d’una dècada al país, quan l’any 2007 eren menys del 34% els que es trobaven en aquesta situació estable i la majoria necessitava renovar els seus permisos. En total, a 30 de juny de 2016, s’explicaven a Espanya 5.017.406 estrangers dels quals gairebé 2,1 milions, el 41,7%, procedien de països de fora de la UE. Deu anys abans la xifra global era més baixa (3,5 milions de persones amb targeta de residència en vigor) encara que amb més oriünds d’aquests tercers països, 2,2 milions establerts legalment al país, el 64,25% dels estrangers.

La seva situació era llavors més inestable: el 33,59% tenien un permís permanent, que ara ostenten més del 80%. De la resta, 4 de cada 10 estaven pendents de la primera renovació de la seva autorització, un 13,27% esperaven la segona i l’11,95% tenien encara el permís inicial. Ara, són el 17,2% els que es troben en aquest tipus de situacions temporals, ja siguin amb permisos per treballar per compte d’altri (7,37%) o pròpia (0,36%), per reagrupació familiar (4,83%) o per raons humanitàries (0,3%) i d’arrelament (1,60%).

Trajectòria dels emigrants i immigrants

Es deu al fet que la major part dels immigrants que figuraven llavors havien arribat durant els anys just anteriors, la “dècada prodigiosa de la immigració” a Espanya, segons els experts, i que a partir de 2007 va aconseguir un punt d’inflexió. Les arribades irregulars van caure un 54% primer i un 26% l’any després; les remeses es van reduir en 2008 per primera vegada des de l’any 2000 i els fluxos regulars van començar a retrocedir en 2009 deixant-se un 34%; i encara que s’han estabilitzat des de 2013, quan la caiguda era ja de 53%, no han tornat a recuperar aquell ritme.

Joaquín Arango, director científic de l’Anuari de la Immigració que publica el CIDOB des de 2007, recorda que entre 1998 i 2008, Espanya va passar d’1,5 a 6 milions d’estrangers però “tot va canviar amb la crisi”. “Es va traduir en un grandíssim augment de la desocupació amb un impacte molt directe sobre els fluxos migratoris, reduint-se els de entrada i incrementant-se les sortides fins a un saldo migratori negatiu”, afirma.

El primer any amb més sortides que arribades va ser 2010, que va llançar un saldo negatiu de 42.675 persones, encara que es va tocar fons en 2013, quan la pèrdua va ser de 251.531. Arango considera que en aquest context, “es va exagerar” en parlar d’èxode d’espanyols. Dels 3,3 milions de persones que segons l’INE, s’haurien marxat des de 2008, eren 518.519 els de nacionalitat espanyola i 484.816 els nascuts a Espanya. “A més, des de 2013 i fins al primer semestre de 2016 s’han nacionalitzat 638.807 estrangers”, il·lustra. La situació dels immigrants que van seguir a Espanya també va canviar. La dècada prèvia a la crisi es va caracteritzar per la proliferació d’associacions que canalitzaven reivindicacions dels seus compatriotes enfront d’explotació laboral, discriminació o reformes d’estrangeria. Algunes d’aquestes entitats van desaparèixer. Unes altres, com Rumiñahui, la més important del col·lectiu equatorià, van reconduir els seus esforços a atendre als més afectats per la crisi, especialment famílies desnonades, i recolzar programes de tornada.

Precisament, en aquesta dècada s’han escomès cinc reformes en la Llei d’Estrangeria, un text de l’any 2000 que es va revisar 10 vegades, com quan en 2009 es va adaptar a la Directiva Europea de Tornada i es va ampliar de 45 a 60 dies el temps màxim de retenció en els CIE o com la introduïda via Reial decret Llei en 2012, que va deixar als estrangers en situació irregular sense targeta sanitària.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *